Collage: Femmella ©

Gènere: Teatre
Tema: Excuses per a polítics irresponsables
Inspiració: Escriptura generada amb IA
Proposa: Joana M. Ortueta (guionista i productora de cinema)
Autor del text: Ion Iraizoz
Títol de l’obra: Víctimes civils
Traducció: Albert Bellés i Chorva
Coordinació: Xavier Puchades

Víctimes civils

Escrit per: Ion Iraizoz

 

En escena veiem un set de rodatge. Un grup d’estudiants d’una escola de cine està rodant un curt. És un xicotet estudi ple de focus i material tècnic. El set de rodatge és una xicoteta habitació amb un llit de 90 cm., una taula, una prestatgeria i una butaca entapissada de color rosa. La directora del curt li dona indicacions a l’actriu que interpreta la protagonista per mitjà d’una orellera.

DIRECTORA. Estàs asseguda en una xicoteta butaca que tens a la teua habitació.

Compartixes pis amb tres companyes de la universitat.

La butaca no és molt còmoda, però t’encanta.

Te la va regalar ton pare quan te’n vas vindre de Requena a viure a València.

És una butaca vella entapissada en color rosa i a tu t’agrada estudiar en ella.

No t’agrada perquè et recorda la teua família ni res d’això, no sents ni una miqueta de nostàlgia per Requena ni per la teua família, ni tens intenció de tornar allí en acabar la carrera.

A voltes penses que la teua vida seria més fàcil si no hagueres eixit del poble, però ara que te n’has anat, no tens intenció de tornar allí.

 

Fa tres anys que estàs a la universitat i tu sents que continues sent la mateixa, però cada volta que vas de visita a Requena et trobes amb dos o tres persones que et tiren per la cara que te n’hages anat.

Et diuen que no crides mai, que no vestixes igual i que t’ha canviat l’accent.

“No t’oblides d’on vens”, t’acostuma a dir ton pare.

Per això et va regalar la butaca, perquè no ho oblides.

Ton pare et vol moltíssim, vas ser la primera i eres clarament la seua favorita.

 

Ton pare és una persona amb molta imaginació.

És d’eixe tipus de persones que s’inventa coses.

Es va inventar que va fer la mili, perquè te’n faces una idea.

Tenia problemes respiratoris i es va salvar de fer-la, però a Requena la mili és un dels temes de conversa habitual i com ton pare és l’únic de la seua generació que no l’havia feta, va començar a inventar-se històries de la seua mili per a tindre alguna cosa a contar.

Sempre que pot conta alguna de les seues històries i tots saben que són mentida, però s’ha convertit en una espècie de broma interna que els agrada seguir a tots.

La seua història preferida és la del colp de Tejero.

Conta que ell estava dins d’un dels tancs que el capità Jaime Milans del Bosch va ordenar desplegar pels carrers de València mentre Tejero segrestava els disputats al Congrés.

Conta que van anar amb els tancs per l’avinguda del Port, que van passar per Vivers i quan van arribar al pont d’Ademús se’n van baixar i van posar metralletes als dos costats del pont.

 

Justament tu vius a cinc minuts caminant del pont d’Ademús, al costat de Nuevo Centro.

Ara estàs a la teua butaca rosa escoltant Víctimas Civiles.

És un grup que vas conéixer l’any passat quan una amiga de la uni et va portar a vore’ls al Tulsa.

Des d’aleshores, una de les seues cançons, Demócratas de toda la vida, està en la teua llista de cançons més escoltades de Spotify.

És una cançó que et recorda a ton pare.

Ton pare és el que Héctor Arnau, el cantant de Víctimas Civiles, anomena feixistes de tota la vida.

Ara que ja no vius a Requena, no has d’aguantar ton pare, però encara hi ha una part de tu que lluita per canviar-lo.

 

Comences a mirar per la finestra de la teua habitació i t’avorrixes de seguida.

No hi ha res a vore, tots els veïns tenen la cortina passada o la persiana abaixada.

No hi ha literalment res a vore, llevat del típic edifici espanyol de pisos dels huitanta.

I et preguntes què amaga tota eixa gent.

Què fan dins de les seues cases que no volen que ningú veja?

Les perversions de la classe treballadora espanyola s’amaguen darrere de cortines de color beix del Leroy Merlín.

 

A la taula de la teua habitació tens un assaig de Simone Weil que es titula Contra els partits polítics.

El professor d’Ètica del periodisme va parlar d’ell en una de les seues classes i des d’aleshores s’ha convertit en el teu llibre de capçalera.

Cada volta que hi tens ocasió, parles amb els teus pares d’este llibre i fas teues les paraules de Simone Weil, qui afirma que no hem conegut res que se semble, ni de bon tros, a una democràcia i, que qualsevol solució passa per la supressió dels partits polítics, per a després donar a les persones l’oportunitat i els mitjans d’expressar el seu juí sobre els problemes de la vida pública.

El tema és complex, però t’agrada la simplicitat amb què ella nomena algunes qüestions que et pareixien fins aleshores impossibles de solucionar.

El més sorprenent de tot és que per primera volta, ton pare, demòcrata de tota la vida, i tu, esteu d’acord en alguna cosa.

Diries, sense por d’equivocar-te, que este llibre ha canviat la teua vida per complet.

 

Entres en ChatGPT.

Li demanes que et diga un títol per a un TFG escrit a partir de l’assaig de Weil i que tinga com a objectiu imaginar-se com es transformaria el periodisme amb l’eliminació dels partits polítics.

El títol del TFG serà La premsa sense partits: ètica, veritat i compromís democràtic.

 

Entres en Instagram i t’apareix un anunci de Save The Children amb una foto d’uns xiquets desnodrits a Gaza.

Veus una entrevista a l’actor Daniel Day Lewis en la qual diu que el seu treball no és un treball.

Diu que no ha tingut un dia de treball en la seua vida, que ell es dedica a jugar.

Un joc que implica un cert nivell d’autoengany per a intentar convéncer-se a si mateix de viure una vida que no és la seua.

Lliges un article que parla d’un mico que segresta cries d’una altra espècie per avorriment.

Veus Carlos Mazón dient: “Vull explicar a tots vostés la veritat del que va ocórrer; no la meua versió, sinó la veritat”, seguit de diversos testimonis de les víctimes de la riuada.

Després veus com un japonés clava una bola de paper en un cossiol i buida dins un got d’aigua. El paper es convertix en una planta, i la planta és tan bonica, que no et pots creure que l’únic que hi havia abans era només una bola de paper.

Penses que canviar no depén d’u, sigues una planta o una persona.

Ocorre i eres diferent.

Depén del medi, canvia el que està al teu voltant.

I el canvi es produïx sense adonar-te’n.

Què passa amb les coses que has vist?

I amb les persones?

Es queden en algun lloc?

 

Una altra actriu entra a l’habitació.

 

DIRECTORA. Una companya de pis, la mateixa que et va dur al Tulsa, entra a la teua habitació.

COMPANYA DE PIS. Què fas?

DIRECTORA. Res.

XICA DE REQUENA. Res.

DIRECTORA. Hem de comprar alguna planta per a casa.

XICA DE REQUENA. Hem de comprar alguna planta per a casa.

COMPANYA DE PIS. Anem al Tulsa?

DIRECTORA. Clar.

XICA DE REQUENA. Clar.

DIRECTORA. Molt bé, fins ací.

 

Les dos actrius i la directora comenten l’escena que acaben de rodar.

Xarren tranquil·lament mentre ixen del set de rodatge.