Collage: Femmella ©

Gènere: Teatre
Tema: Les dones que fantasien amb violència sobre els seus cossos, però no la desitgen.
Inspiració: Fish Tank, pel·lícula d’Andrea Arnold.
Proposa: Luna Valle (cantautora)
Autora del text: Ana Olcina
Títol de l’obra: Territori invadit
Revisió lingüística: Albert Bellés i Chorva
Coordinació: Xavier Puchades

Territori invadit

Escrit per: Ana Olcina

Estem en un espai nocturn ple de gent amb ganes d’experimentar.

Una festa sex positive, en un garito alternatiu.

O una silent disco.

També estem en un menjador de pis compartit d’estudiants, potser a Benimaclet, típic piset xicotet, unflat de preu, tirant a lleig.

I també al banc d’un parc.

No, en realitat no. En realitat estem a la casa dels iaios, al poble.

Potser Gaibiel.

Tot i que el més adient seria estar al bosc, o al passeig marítim.

En definitiva, en qualsevol dels llocs on ens hem sentit segures.

També qualsevol dels llocs on hem sigut agredides.

A és una dona jove. B també.

A mira B. B mira A. Si alçaren els braços, es tocarien. Tot al seu voltant sembla anar a càmera lenta.

La llum de l’espai va canviant, perquè definitivament no està clar on estem: del rosa del vespre al roig de les llums de discoteca, del roig al blau de la lluna, del blau al taronja de la llum de sal. Les seues cares s’il·luminen, adopten uns i altres colors.

A porta només un auricular a l’orella esquerra, i l’auricular dret queda penjat, deixat caure. No sabem què escolta.

Qui sap quant de temps han estat així, en silenci.

A mirant B. B mirant A.

Fins que B diu:

 

B: Què estàs escoltant?

A: No res.

B: No sé què faig ací.

A: Jo tampoc.

 

Es miren sostingudament als ulls, amb una certa densitat, amb una certa levitat.

 

A: …I què fem ara?

B: No ho sé.

 

B sap el que vol fer. A també.

Però B sent massa vergonya. A sent massa culpabilitat.

B, quasi sense voler, diu:

 

B: Un ganivet, per si soles, és bo o dolent?

A: Estic fins al parrús de metàfores morals.

B: Ja.

 

I la llum continua canviant, perquè estem en tants llocs alhora. Quan sembla que ens hem acostumat a un, apareix l’altre. Ara és l’església on ens portaven de xiquetes a missa. Amb les imatges de Crist crucificat i els sants màrtirs i Santa Àgueda amb els pits sagnants.

A, quasi sense voler, diu:

 

A: La violència que s’ha exercit sobre el meu cos és sistèmica. Repetix amb mi.

 

Un silenci dubitatiu.

Agafen aire juntes.

 

LES DOS: La violència que s’ha exercit sobre el meu cos és sistèmica.

La violència que s’ha exercit sobre el meu cos és sistèmica.

La violència que s’ha exercit sobre el meu cos és sistèmica.

 

B està a punt de repetir de nou, però A la talla.

 

A: Val, prou. Ara: la lluita de classes s’ha disputat al territori dels meus teixits corporals.

B: Ho sent, jo em vaig criar en un xalet adossat i amb disfresses de princesa per carnaval.

A: És igual. Tens cara de Kol·lontai.

 

I aquesta és, amb diferència, la millor floreta que li han tirat mai a B.

 

A: La lluita de classes s’ha disputat al territori dels meus teixits corporals. He aprés a desitjar des del mode supervivència i ara ni tan sols em sent amb el dret de tindre un somni eròtic amb tu, perquè tinc por de contaminar-te. Observe la tendresa com si fora una dimensió extraterrestre, dissenyada per a altres pells i altres llavis. Desitge la tendresa sense saber com produir-la, com rebre-la, com acceptar-la, com acaronar-la, com he d’obrir-li la porta perquè passe a través dels porus de la meua pell. És un desig mig anestesiat davant la sobreestimulació, el sistema nerviós exacerbat, els torns partits en treballs de merda, el fast food. Totes eixes coses per les quals, sense adonar-me’n, ha sigut programat el meu desig.

B: Tu eres una egua blanca en un descampat. Eres la cosa més real que hi ha enmig de tot este desficaci.

 

Açò ho diu amb tot el seu cor i la seua convicció, però després se’n penedix i se sent ridícula per haver-ho dit.

 

A: I tu. Què vols?

 

Potser tremolen.

 

B: No ho sé

 

Definitivament tremolen. Tremolen, perquè els seus cossos volen fer coses que semblen prohibides. Tremolen, perquè no deixen espai per al gest. Tremolen, perquè estan tota aquesta estona en un lloc indefinit i mutant, mirant-se als ulls, quietes, i no han alçat el braç per tocar-se, no s’han deixat caure a terra, ni s’han atrevit a ballar, perquè continuen sentint vergonya i culpa, perquè continuen sentint que el seu desig està trencat.

I B comença a parlar, quasi sense voler.

 

B: El meu cos també és territori invadit.

Un descampat cobert de rosada i neu.

Hi ha camins que han quedat bloquejats pel gebre, deserts que em cobrixen les pestanyes.

Substrats incoherents conviuen amb restes de guerres impertinents en la meua epidermis.

Els microplàstics, el detergent. El primer vídeo porno que vaig veure a l’ordinador del meu germà. L’hidrogel per a les mans, les apps de cites. Les imatges dels anuncis de la tele quan era xicoteta, els gestos de ma mare cap a mon pare, les primeres mans que em van tocar. Scrollejar Instagram i llegir sobre les violacions sistemàtiques a les presons israelianes just després d’haver vist un vídeo de gatets. Els antibiòtics, els gintònics, els naufragis.

El meu cos podria ser jutjat com un abocador.

El meu cos podria ser honrat com un temple.

En ruïnes entre el caos

el meu cos

es deixa veure

pel teu cos

i junts

potser

poden veure més enllà

dels seus febles esquelets.

 

I respiren.

 B encara sent vergonya.

A, finalment, somriu. Ja no sent culpabilitat.

B la mira somriure i, per fi, deixa de sentir vergonya.

Se somriuen i les seues cares continuen canviant amb el color de les llums.

Potser tremolen. Però també respiren.

A, amb moviments lents, agafa l’altre auricular, estén el braç i li’l posa a B a l’orella dreta.

Tanquen els ulls.

Sona Aeropuerto de Orly de Eddi Circa:

“Estoy pasando por la cárcel de Alicante. Te conté mis fantasías y tú me las realizaste”.

 

A: Gràcies per haver vingut fins ací. Feia mesos que no somiava.

B: Crec que és el meu somni.

A: Bo. És igual. Gràcies.