Collage: Femmella ©
MANUAL D'INSOMNI PER A DONA AMB MELIC PROFUND
d'Ester Medrano
Gènere: Teatre
Tema: Annie Ernaux
Inspiració: Les taules de nit
Proposa: Elsa Moreno (poeta i creadora escènica)
Autora del text: Ester Medrano
Títol de l’obra: Manual d’insomni per a dona amb melic profund
Revisió lingüística: Albert Bellés i Chorva
Coordinació: Xavier Puchades
Manual d’insomni per a dona amb melic profund
Escrit per: Ester Medrano
DONA
Tinc dos cames que em pesen i no s’enlairen del terra,
els dits molt llargs, semblen armes,
i un melic profund.
Estic en aquest cos ara.
El que passa és que ara,
no sé el que significa ara.
Davant sí que sé el que és.
Davant està ell: L’home cactus.
Sé que és un home i un cactus.
Totes dues coses. Totes dues terribles, i el vull acoltellar.
Els meus desitjos es converteixen en ganivets, li clave els deu.
Com si teclejara.
A la seua esquena de cactus, la seua cara de cactus, al seu cor de cactus.
De dins li ix un fluid viscós i transparent que es cola pel meu melic.
Ara està acoltellat, teclejat, escampat pel meu cos.
Em desperte.
Una altra vegada.
Maleït cactus.
Maleït home.
Una altra vegada.
Quan era xicoteta la meua àvia tenia un cactus al pati de la casa del Rebollar,
sempre m’ha agradat mirar-lo i passar-li el dit per les branques.
Ten cuidao, amante, que pincha.
Ara que ho pense, eixes branques semblaven penis.
Clar, per això l’home-cactus és un home.
Genial.
Tres del matí,
i jo somiant en cactus,
i pensant en penis.
Adorm-te.
Però dormir,
quina fal·làcia.
Si dic que he de menjar, menge.
Si dic he riure, me’n ric.
Però si dic que he de dormir,
no dorm.
Fingisc que dorm,
fins que al final potser, tal vegada, sense adonar-me’n…
Para.
Adorm-te ja, imbècil!
No, no, no. Tracta’t bé.
Torna a la infància.
Quan encara no tenies ansietat.
Torna a Requena,
una nit de setembre.
Fa olor de terra i raïm.
De verema.
Els veïns sopen al carrer.
Ma mare somriu, sembla feliç.
Hija, vamos a dormir, que ya es tarde!
Tinc molta son,
però no vull parar de jugar.
Tinc son,
molta son…
Una, dos y tres, pollito inglés, a la pared.
Hòstia, el pollastre!
Se m’ha oblidat traure’l del congelador,
demà no el tindré preparat,
condimentat,
no podré cuinar-lo.
Horror.
POLLITO
Ey, darling!
No em faces això,
trau-me d’ací.
DONA
Si m’alce,
encenc la llum.
Òbric el congelador.
I el trac.
Em desperte més. Encara.
POLLITO
Vaig nàixer en una granja de pollastres d’explotació avícola, allí no jugàvem.
DONA
Què és pitjor, despertar-me per a traure el pollastre del congelador?
POLLITO
I d’allí al supermercat.
DONA
O quedar-me atrapada en un bucle infinit de mig quilo de pensament congelat?
POLLITO
Abandonat al teu calaix No Frost.
DONA
Al segon calaix; congeladíssim.
POLLITO
Dona’m un final digne.
My dear,
I’m freezing.
DONA
Demà et fique al microones i et descongele en 20 minuts.
POLLITO
Així no es descongela
You know it.
Una d’aquestes nits me’n vaig amb l’home-cactus, t’ho jure.
DONA
Una, dos y tres, pollito inglés, a la pared.
POLLITO
I ací dins no em trobes.
DONA
Una, dos y tres, pollito inglés, a la pared.
POLLITO
No t’adormiràs fins que no em tragues d’aquest infern siberià de -20º.
DONA
T’has mogut.
POLLITO
Impossible, estic entumit.
DONA
Una, dos y tres, pollito inglés, a la pared.
POLLITO
Només et demane una descongelació natural, fucking bitch.
DONA
Una, dos y tres, pollito inglés, a la pared.
POLLITO
Estàs calenteta i còmoda al llit, stupid carnicida, consumidora de cadàvers?
DONA
No pense eixir de la meua ciutat viscoelàstica, pollastre del dimoni.
Moltes coses he deixat ja darrere.
No hauria d’haver deixat la feina de tota la vida.
No hauria d’haver deixat la parella de tota la vida
No hauria d’estar tan a la deriva a aquestes hores,
Tan naufragada.
Necessite desembarcar,
distraure’m.
Busque a la meua tauleta de nit.
Ikea.
Conglomerat.
Marró fosc.
KULLEN.
Dos calaixos.
Un mòbil.
Mira quina meravella, amb el seu barret i el seu vestit de gala, envoltat d’amics en el photocall, jo diria que hui ha aconseguit el seu somni.
DONA
Genial. Jo no aconseguisc ni adormir-me. Una altra.
Una dona molt radiant amb el seu vestit roig, li queda bé, superbé, amb el braç esquerre alça un bebé, amb el dret, un trofeu a millor mare revelació.
DONA
No com jo, que…
Que intensa et poses a les nits, hòstia. Mira, tres dones amb el pèl cardat, mouen el cap al mateix temps com si foren pollastres. Millor?
DONA
Riure’m d’això és ridícul, veritat?
Vols fotos de cactus?
DONA
A la nit només se sent la roda del hàmster,
que gira frenèticament sense arribar a cap lloc.
Un desgast inútil.
Un sobrant de no res al final del dia,
sense límit, sense certeses.
A la nit no trobe punts d’ancoratge als quals agarrar-me,
per a no eixir disparada cap al futur,
cap a tot el que em fa por.
Tinc por…
La por.
La por.
No és un home. És la por.
La por és femenina,
però jo somie en castellà.
Per això l’home cactus és un home.
Si haguera nascut a València, jugaria al canut o al mocador,
i somiaria en una dona:
La dona-cactus.
Però vaig nàixer a Requena i allí jugàvem al pollito inglés.
I ara un cactus masculí s’ha plantat en els meus somnis.
Tanque els ulls i fingisc que dorm fins que m’adorm i apareix eixe
home-cactus, que ara ja no sé si és un home o una dona, però que fa molta por,
amb la seua cara de cactus i el seu cul de cactus, i la seua nova mascota: mig pollastre anglés.
I llavors, com ja ho he somiat altres vegades i sé de què va, mire el meu melic profund i el tanque només amb mirar-lo. Per ací ja no entra ni Déu.
I aquests deu dits meus, punt i final dels meus braços, teclegen les últimes paraules del somni i una vegada més jo acabe acoltellant-lo i una vegada més ell acaba escampat i teclejat pel somni.
