Collage: Femmella ©

Gènere: Teatre
Tema: Fer cultura queer en valencià al País Valencià, quan governen les dretes
Inspiració: Fades (grup de música)
Proposa: Sandra Monfort (Compositora i cantant)
Autora del text: Arantxa Cortés
Títol de l’obra: La reunió dels reconeguts
Traducció: Albert Bellés i Chorva
Coordinació: Xavier Puchades

La reunió dels reconeguts

Escrit per: Arantxa Cortés

Avís. Esta peça és una acotació.  

Comencem abans que este lloc es faça popular, el patrocinen marques de cervesa, s’òmpliga de moderns i hàgem d’inventar-lo en altres suburbis amb una altra mirada diferent.

L’espai és un pàrquing. Un pàrquing als afores de la ciutat abandonat a la seua sort com s’abandonen els gossos de carrer o els menors estrangers no acompanyats. Un pàrquing ple de merda pertot arreu. Brutícia, descomposició, depravació? Fa bona olor.

Al centre de l’espai una taula enorme. Una taula imperial presidencial d’honor en la qual només reis i condecorats poden aposentar el cul per a passar una fantàstica vetlada. Una taula imperial presidencial d’honor que d’ací a uns minuts potser s’ompli de gambes, faisans i aliments, dels quals nosaltres, els simples mortals, no en coneixerem ni el nom ni el sabor. En l’ambient sona música clàssica. Mozart, Beethoven o algun altre nom que puga apuntalar l’exquisidesa del paladar auditiu dels nostres futurs comensals. L’espai no és un simple contrast estètic pensat perquè els presents alcen els seus mòbils i facen fotos. El contrast no és un espai líric-poètic-disruptor. El contrast és una realitat. Simplement hi ha una puta taula imperial enmig d’un espai decadent i oblidat, perquè només als espais decadents i oblidats es poden mostrar sense embuts els draps bruts de la societat.

En este espai entra un militar. Un militar vestit de militar que camina com un militar i mala cara de militar. Si observem de prop el militar evitant eixa mirada freda que es clava al bescoll blanet de qualsevol membre amb alguna cosa mínimament agitadora, veurem com el militar porta una polla de goma com a cinturó. En realitat ho hem vist des del principi. Salta a la vista. El militar obvia la taula i a nosaltres, perquè en realitat no existim per a ell. Ell fa com que està sol a la sala. El militar desfila recte cap a l’altra punta de la sala. Amb grandesa. Amb força. Pega la volta i se’n torna per on ha vingut.

Apareix un capellà. El capellà camina com un capellà i mira com un capellà. Amb la censura que tenen els qui diuen parlar amb Déu. El capellà amaga entre les faldes unes mitges de reixeta negres amb unes sabates de xarol que sonen a l’uníson de tots els pecats que ha comés. Sonen molt. El capellà segueix la direcció del militar i torna per on ha vingut.

Aclariment d’acotació: Açò no és una burla. No és una sàtira. És un exercici d’amor.

Ixen la resta de comensals. Un torero, un inversor de l’Ibex 35, un futbolista, un declamador de bar, un cayetano de la Castellana, un skinhead fent la salutació nazi, un pare una miqueta afligit, un jutge amb toga. Perfils masculins desvirtuats amb glam i gloss que desperten entre ells la simpatia amb què un xiquet xicotet diu per primera vegada pare.

Desfilen per a ells mateixos. Per a ningú més. Seriosos. Amb la mirada que només posen els models d’una marca cara en una fashion week. S’expressen amb un moviment de resistència. De resiliència. Tot i que estes siguen dos paraules ja tan cremades que qualsevol moderna pot portar-les tatuades a l’avantbraç com a mostra d’amor propi.

Alliberant oxitocina ací podran tornar renovats al selecte club de la societat.

Demà tornaran amb les mans de la guerra. Demà tornaran a besar les dones i a acariciar els caps dels fills, a usar la toga, a perdonar pecats capitals i a pegar patades a la boca als qui no oculten amb ells la seua posició. Demà odiaran més que hui i menys que demà. Demà tornaran a ser ells mateixos, mentre que hui juguen a no ser-ho.

A l’Alemanya nazi els soldats de la Wehrmacht es transvestien en la foscor del camp de concentració compaginant dolor i brillantor, sang i rímel, mort i ploma, per a matar l’endemà a tots els qui ho van poder fer a plena llum del dia. D’ahí agafaren la idea.

Transvestits. Travestí. Transvestisme.

Etimologia.

Article

Definició

De travestí i -isme.

1. Pràctica que consisteix en l’ús de les peces de vestir del sexe contrari.
2. Pràctica que consisteix en l’ocultació de la verdadera aparença d’algú o d’alguna cosa. U. t. en sent. fig.

El capellà porta una falda perquè Déu vol. El torero, lluentons, per a exalçar-ne la brillantor.

L’home es transvesteix per naturalesa.

Els perfils, mentrestant, s’han assegut a les cadires de la taula imperial presidencial d’honor i es van despullant.

Valencia ja no porta accent i fa olor de podrit, pensa el futbolista. L’empresari de l’Ibex 35 vol intercanviar amb el militar la polla de goma. Vol posar-se-la a mode de banya. Com un unicorn. Valencia ja no porta accent i fa olor de podrit. De clavegueram. El pont de les flors desprén una pudor de podrit. Les rates continuen fugint de les clavegueres de la ciutat, pensa el futbolista. Elles es vesteixen com volen, pensa el futbolista. I jo vull morrejar-me amb tu a camp obert en l’últim minut d’una final i clavar-te-la dins del tot i llevar-me la pell i ser ballarina de ballet, pensa l’skinhead. L’olor de podrit de Valencia el posa calent.

Els perfils comencen a intercanviar-se les robes entre ells.

Els perfils se serveixen la roba al plat i procedeixen a tallar-la

a menjar-se-la a poc a poc

Desitjant que mai

mai

mai

no arribe eixe últim bocí

per a no tornar a la realitat.

Sona música.

Els comensals s’alcen i aplaudeixen.

Saluden en fila.

Es donen la mà.

Ensenyen les dents.

D’ací a quinze minuts patejaran un cap al centre al crit de maricó.

Fi.