Collage: Femmella ©
ESPERARÉ EL MEU FILL A MACONDO
de Tiago P. Barrachina
Gènere: Teatre
Tema: Esclafits tèrmics .
Inspiració: Estellés.
Proposa: Isabel Latorre (música)
Autor del text: Tiago P. Barrachina
Títol de l’obra: Esperaré el meu fill a Macondo
Revisió lingüística: Albert Bellés
Coordinació: Xavier Puchades
Esperaré el meu fill a Macondo
Escrit per: Tiago P. Barrachina
Estranya penombra de pols i cendra. Entre les ombres, una sola corda d’estendre que recorre tot l’escenari. Se sent, juntament amb el rumor de les xitxarres, la suau brisa d’agost.
La Mare comença a estendre un llençol, un altre llençol, un altre llençol més…
Així… Així… Molt bé.
El millor truc per a estendre la roba de llit és deixar dos parts simètriques. Exactament iguals. Al principi usava fins i tot una cinta mètrica, saben? Vaig tractar d’usar un dels aparellets làser que et diuen inclús els centímetres, però no hi havia manera: cent trenta-dos, cent trenta-sis, cent quaranta! I el llençol del meu fill mesura exactament dos-cents setanta centímetres, així que la meitat són cent trenta-cinc. No cent trenta-un, ni cent trenta-set.
Estareu pensant que estic boja, però a ningú li agrada dormir en uns llençols arrugats. Recorde que, quan arribava a casa de la universitat, el meu llit semblava un trosset de cel i no podia evitar llançar-me com un animal. Em quedava adormida fins que ma mare em despertava amb un bona vesprada de xocolata.
A mi la xocolata calenta no m’acaba de fer el pes. Se’m queda una mena de sopa rància. Però el llit —sí, senyora—, el llit em queda perfecte. Al meu fill li encanta arraulir-se en ell. Quan el veu no pot evitar-ho. Ha d’estar preparat i, amb esta xafogor, la roba s’eixuga de seguida. Total, este oratge calent és el més tradicional que tenim ací, a Macondo.
Bé, això i els llençols blancs. Em donen tanta pau, que em passe el dia sencer ací fora.
És per a esperar-lo.
Al meu fill.
(De la cistella de roba agafa una samarreta, unes botes de muntanya, uns calcetins alts i una visera.)
L’última vegada que el vaig veure va ser just ací.
Al juliol d’enguany.
Aquella va ser una nit sense lluna, constel·lada. I jo no recorde per què, però havíem posat la llavadora.
Una llavadora de llençols.
De llençols blancs.
Perquè a Macondo tots els llençols són blancs.
I de cop i volta es va alçar un xicotet cicló de foc, com un remolí fulgurant que va començar a elevar-lo i elevar-lo. No sé si ho sabien vostés, però a Macondo, si eres pur, un vent compassiu et fa surar i fer-te un amb els núvols.
Ell era així de pur.
Em va mirar amb els ulls serens. Em va somriure i /
Encara no.
Encara no torna.
Jo li deixe la finestra de la seua habitació sempre oberta, per si li fera vergonya haver tardat tant. Però no passa res. A mamà no li importa.
(Al cel.) Em sents? A mamà no li importa! (El vent sacseja la corda d’estendre.) T’espere ací mateix! A Macondo, carinyo! Macondo! Com la novel·la que t’agrada! L’he llegida com em vas demanar! Podem comentar-la junts! Per què no baixes d’una vegada? Quant de temps penses estar per allà dalt? Està tot tal qual ho vas deixar! L’aigua a mig beure a la tauleta de nit i la tassa a la pica! El pijama tirat damunt de la catifa i l’ordinador encés! He endollat el carregador al costat del llit! Pose cada matí el teu desodorant al bany i el munt de roba bruta continua esperant que l’arreplegues damunt de la teua cadira! El buit del teu cap al coixí seguix ací, afonat! El llençol està igual! Cent trenta-cinc centímetres a l’esquerra! Vols que desfaça el llit?! He de desfer també el llit?!
(Cauen les botes al sol.)
Estes botes… estes botes no són de Macondo.
No em miren així. Els jure que va passar d’esta manera.
Al terrat, entre un laberint de seda blanca.
Els jure que es va dissoldre.
«Mamà, enguany serà increïble».
«Anem tots els del grup a fer la ruta».
«Fa mig any que no els veig».
«Fem nit a dalt, amb les tendes i els sacs, per a veure les estreles».
Però fill, no preferixes anar a un hostal? Jo t’ho pague.
«Que no, mamà, si eixa és la part més divertida: acampar».
Acampar després de què? D’estar amb el sol pegant-te al bescoll i vorejant penya-segats? Acampar quan /
No. Els dic que no. Els jure que no. A Macondo no hi ha botes.
Botes de /
(Torna corrents a mesurar els llençols.)
Has d’esforçar-te un poc.
Una miqueta més.
Només una miqueta més.
Cent trenta-quatre.
Cent trenta-set.
Cent trenta-tres.
Cent trenta-cinc.
Cent trenta-cinc cèntims /
Les botes?
Cent trenta-cinc botes?
Cent trenta-cinc euros per a unes botes de muntanya.
Amb la seua sola antilliscant.
Perquè no t’esvares entre les roques.
Perquè aguantes hores caminant.
Amb les seues puntes reforçades per a suportar les penyes.
O resistir una caiguda.
I que ta mare les reconega després d’una autòpsia.
Perquè et puguen identificar si passa /
Si passa /
Si et passa alguna cosa.
Perquè si sona el telèfon i una veu a l’altra banda em pregunta si soc ta mare i em conta que l’aire va caure a plom sobre el cim i et va agranar al buit, hauré d’acceptar que l’aire no eleva ningú.
Per això viu a Macondo.
A Macondo no hi ha botes de muntanya, veritat?
Gabriel García Márquez no va escriure sobre soles de goma en Cien años de soledad.
A Macondo no hi ha penya-segats.
A Macondo no hi ha ratxes invisibles de cent quilòmetres per hora.
A Macondo el vent no et calcina.
A Macondo no hi ha esclafits tèrmics.
No s’esfondra el cel.
A Macondo et pots dissoldre en l’aire amb el teu fill quan estens llençols blancs.
(Amb la Mare ajustant els llençols es fa fosc.)