Collage: Femmella ©

Gènere: Teatre
Tema: La tauromaquia.
Inspiració: Les pel.lícules de Hitchock.
Proposa: Ana Piles (guionista)
Autor del text: María Guerra
Títol de l’obra: Hui és el dia
Traducció al valencià: Albert Bellés
Coordinació: Xavier Puchades

Hui és el dia

Escrit per: María Guerra

La llum s’escola per la finestra i em desperta abans que ma mare. Em tape amb els llençols.
Escolte les ballarines pel corredor de pedra.

M’agrada escoltar el que passa abans de despertar-me del tot. Puc reconéixer les dones per la manera de caminar. Les xiquetes porten sabates molles i a penes sonen. Estan arreplegant clavells rojos per a l’ofrena, cantant España cañí.

Les sabates de les adolescents se senten des de lluny. Sempre van de pressa. Corren pels patis i acompanyen els homes.

Les de ma mare són fàcils de reconéixer. Les seues passes són fermes. Sempre iguals. Tac, tac. Les mares porten poals d’aigua al pati. Els deixen al costat de les portes i esperen que isquen. Ma mare sempre diu que l’aigua ha d’estar neta.

Després estan les botes de la meua iaia. Les iaies arrosseguen els peus. Només elles poden entrar a l’arxiu i tocar els llibres antics. La meua iaia coneix el nom de tots els homes que han passat pel pati. Ella els observa des de la finestra i apunta alguna cosa a la seua llibreta. No em deixa llegir-la. Ho he intentat. I encara no puc acompanyar-la a l’Arena… Diu que primer he d’aprendre a mirar. Eixa és la meua funció: observar i escoltar. I ara escolte les ballarines de ma mare entrar a la meua habitació.

—Ja és hora.

M’aparta el llençol de la cara. Ma mare està asseguda a la vora del llit. Està resplendent.

Ella ja porta el trage, és roig fosc i brillant. La torereta, curta i ajustada, coberta de brodats i botons daurats, que reflectixen la poca llum que entra per la finestra. Els pantalons acaben dins d’unes calces roses. Una faixa roja li rodeja la cintura.

Té el cabell ros, arreplegat, engominat. M’agrada quan es repentina.

—Hui no hi pots arribar tard.

M’alce, agafe la roba de la cadira i òbric la finestra. La llum em pega de ple a la cara. Des d’allí veig una part del pati. És on fan exercici. Alguns homes corren en fila, uns altres alcen pedres i uns altres fan flexions fins que una adolescent xiula. En escoltar-la, roden per a canviar d’exercici.

A l’altre costat del pati se sent el desdejuni dels xiquets. Estan contents. És l’àpat més gran del dia. Les taules estan plenes de bols, pans, fruites, ous i gerres de llet. Les iaies van omplint-los els plats abans que acaben. La meua iaia diu que no els pot faltar de res. Han d’estar forts.

M’assec al tocador, perquè ma mare em pentine com a ella. A través de l’espill veig la finestra. I, a través de la finestra, veig una altra part del pati. Ahí estan els sis possibles escollits per a hui. Les mares els estan banyant amb els poals d’aigua. L’aigua els cau per les esquenes robustes. Tots tenen una cicatriu a la part dreta.

—No et meneges.

Intente romandre quieta. Mire una altra vegada. Apareix la meua iaia amb la llibreta. Eixa llibreta… Observa els sis i escriu. Què escriu? Ma mare tira de la pinta. M’unta amb gomina. Encara no sé quin triarà. M’apreta la cueta, em fa mal. A mi me n’agrada un. Ma mare enrotlla la cueta. El tercer. Em clava ganxets al monyo. Em quede mirant-lo. Llavors alça el cap. Em mira. Em somriu.

—Ja estàs llesta. Vestix-te, carinyo.

Eixim. Al pati estem tots. Rodegem els sis. La meua iaia deixa la llibreta en terra i agafa una corda roja. Les dones xiulen. La meua iaia camina a espai entre els sis, arrossegant els peus. Es deté davant d’u. Després d’un altre. S’atura. Alça la corda. Hi ha un silenci aborronador. Nuga la corda al coll del tercer i tira d’ell. M’alegre per ell.

Torna el xiulit, més fort. Els homes aplaudixen amb enveja.

Veig la llibreta en terra. Ma mare no està. On està? La llibreta està molt prop de mi. L’agafe. Passe una pàgina ràpid. No em poden pillar. Hi ha noms. Dates. Mesures. Paraules que no entenc. Passe una altra pàgina. Trobe l’escollit. El seu nom apareix dalt. “Fort. Resistent. Bona alimentació. 70 kg. Excel·lent comportament.” Romanc quieta. Llig el nom de ma mare. Baix, el meu. Alce el cap. Ell em mira. És… mon pare?

La meua iaia tira de la corda perquè camine. Només les dones caminen. Algunes li toquen els muscles en passar. Ell somriu. Camine darrere, amagant-me. Hauria d’anar al temple amb la resta de xiquetes. Continue sense vore ma mare. Arribem a l’Arena. Mai no havia estat tan prop. Les portes són enormes, cobertes de dibuixos del nostre Déu, el Bou. Les dones s’aparten per a deixar passar mon pare. Està feliç. La meua iaia li lleva la corda i el fa entrar. Al fons, per fi, veig ma mare. Està a l’Arena. Porta un capot en una mà. I a l’altra una cosa que no veig bé. Faig un pas cap avant, sense que em vegen. És… Un estoc? La meua iaia tanca les portes. Sona España cañí. Sense voler, la cante. Totes se’n van a les grades. Jo em quede sola, davant de les portes. Sense entendre què passa.

Apegue l’orella a la porta. Un silenci m’entumix. I, de sobte, un clarí. Un crit. M’aparte de la porta. Aplaudiments.

M’hi torne a acostar. Les dones criden: Olé! Segon crit. Esta volta més esfereïdor. Què està passant? Torna el silenci. El més terrible que he sentit. Un altre clarí. Tercer crit. Xiulits. Quart crit. Aplaudiments. Quint crit. Silenci.

Reconec les ballarines de ma mare. Tac. Tac.

Olé! Olé!

Sent una respiració dèbil a l’altre costat.

Les dones criden.

Un colp sec fa el silenci.

Fa olor de ferro.

Ma mare ix a muscles per la porta gran.

Plena de sang.

La vitoregen.

Ja no té el capot.

Ja no té l’estoc.

Té dos orelles i un rabo.

Tot gira.

Li busque els ulls.

Em mira.

Somriu.

I llavors…

Negre.