POLICARPO, JAUME

Jaume PolicarpoJaume Policarpo (Albaida, 1962)

Textos

Balombo

 

Ara mateix tinc cinquanta-dos anys i des dels desset dedique al Teatre la major part del meu temps. He fet tantes coses que referenciar-les, a més d’un avorriment per als altres, em resultaria pràcticament impossible, principalment per la meua deixadesa natural a l’hora de fixar en algun lloc concret els resultats de la meua laboriositat quotidiana. Depenc, doncs, de la meua memòria, que com totes les memòries, és parcial, subjectiva i una mica vanitosa. Millor intente “contar-me” d’altra manera.

He construït molts titelles i sé coses insòlites de l’animació en el teatre.

Dibuixe i pinte des de que me’n recorde, la qual cosa, de manera quasi inconscient, m’ha donat una perspectiva molt plàstica del fet teatral.

De jove, vaig estar a punt de ser un bon cartellista.

D’una manera o d’una altra, projecte al meu quefer professional les meues cabòries artístiques, socials, filosòfiques i fins i tot espirituals.

Pense que la representació és una de les grans invencions humanes. Un àmbit abstracte i únic de reflexió, comprensió i metàfora.

Em fascina l’escriptura dramàtica, tot i que el fruit d’aquesta activitat sempre em deixa enfonsat en un mar d’inseguretats. No sabria dir exactament que és la sintaxi ni un oxímoron (I mira que Patrícia Pardo ho explicava bé al seu espectacle Ètica, Tatoos i Saldos), per exemple.

Fa uns anys, el Centre de Documentació Teatral no va publicar un llibre (després d’estar dissenyat i maquetat) amb nombrosos textos escrits per mi que complementaven la creació d’alguns espectacles muntats amb la meua companyia Bambalina. Va ser un acte pur i simple de censura que em va afectar molt i també va contribuir a que reculara de nou al meu estatus de dramaturg de calbot que encara conserve hui.

He escrit algunes pàgines reflexionant sobre el que faig per a llegir-les en algun encontre teatral poc rellevant.

Darrerament, em sent més atret per la direcció escènica perquè em permet jugar de veritat el meu propi joc. Tot i que és un exercici exposat, solitari i angoixant. Però estranyament agraït.

Durant tres anys vaig fer-me càrrec del blog de Bambalina i també vaig escriure molts articles per a la revista teatral Hamlet, amb una impressió i una qualitat editorial fabuloses. Quan rebia a casa l’exemplar i veia el meu article publicat, no donava crèdit.

De vegades impartisc cursos en els que intente transmetre aquelles idees inefables que la pràctica teatral ha posat a l’abast de la meua comprensió. És una necessitat recent i, generalment, molt gratificant. També he impartit un seminari de la meua especialitat a l’Escola d’Art Dramàtic, he muntat una funció de final de carrera a l’Escola Escalante i… Ja m’està eixint el currículum!

He muntat gales d’aquelles amb premis -moltes- i m’he divertit moltíssim fent-ho.

També he intentat, amb molts companys de professió, incidir en la gestió pública del Teatre Valencià (sense aconseguir-ho).

Hem sent molt orgullós d’haver participat amb projectes com Zero Responsables, Valèntia, el primer festival Cabanyal Íntim, una gala de solidaritat amb els malalts d’alzheimer, un acte multitudinari contra la guerra d’Irak…

Fa un temps em vaig interessar molt per la dansa contemporània i vaig assitir a moltes classes i molts cursos on vaig fer moltes amigues ballarines i coreògrafes que encara conserve i estime.

M’he sentit especialment privilegiat quant he tingut l’ocasió de muntar peces amb cantants lírics i musics en directe, no crec que es puga gaudir més del treball.

Pense que hauria de dir alguna cosa de la meua faceta d’intèrpret… Sóc un titellaire, ho sóc quan manipule el Quixot o quan m’esforce per entrar dins de Pierre Avezar, mentre Adriana Ozores conta la seua vida extraordinària. Gràcies Carles Alfaro.

He recorregut mig món treballant i no he aconseguit encara assolir un nivell mínim d’anglés. Però no he renunciat.

Ara, se m’entoixa, que el més important ha estat trobar un ofici que em permetera esta promiscuïtat a l’hora de fer…

El meu amic Xavier Puchades em diu -després de llegir fins ací- que tal vegada caldria afegir alguns titols, obres, dates… Val, però no massa.

 

Creació; El jardí de les delicies (1995)

Text; Cyrano de Bergerac (1998)

Text; Solar (2000) 

Dramaturgia; Passionaria (2001)

Creació; El somriure de Federico García Lorca (2004)

Direcció; Ubú, a la Nau de Sagunt (2005)

Dramatúrgia i direcció; Hola Cenerentola! (2008)

Text i direcció; La dona irreal (2009)

Creació; Carmen (2010)

Cosmos; per al Festival VEO (2011)

Creació; La nòvia del pianista per al Festival Cabanyal Íntim (2011)

El Geperut de Notre Dame; per a L’Escalante (2012)